Al vestíbul de la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure diumenge a la tarda hi havia un ambient especial. No sols hi contribuïa la imminent primavera barcelonina. Era l’última funció a Barcelona de Mort d’un Viatjant. Una obra que en la seva estrena en català havia rebut un èxit de crítica i públic. La gent anava seient a poc a poc. Tant, que semblava que la funció no hagués de començar a l’hora. Els primers compassos d’un Willy Loman arribat a casa es van veure acompanyats d’estossecs que al poc temps es van generalitzar entre un públic al·lèrgic. La primavera, és clar. Mentre els intèrprets introduien els espectadors a la història d’un viatjant en hores baixes, les mirades seguien els canvis d’espai. De l’habitació del matrimoni a la cuina, de la cuina a l’habitació dels nois i de tot arreu a la carretera que trencava l’escenari, la casa i la vida de Willy Loman en dos. I alhora i enmig de tot, els ulls es fixen en un Jordi Boixaderes increïblement camaleònic.
A l’intermig, els assistents van anar-hi tranquils, després d’haver aplaudit un acte pausat que prometia un desenllaç frenètic. La represa no va decebre. La sortida dels Loman a l’asfalt de Nova York, als seus restaurants i oficines, procuraven cadascun un punt de gir. I en el moment que Loman-Boixaderes comença a suplicar per 40 dòlars de sou a la setmana, el pati de butaques va entonar un “Pobre!” sincer. Al final, la platea es va posar en peu per reconèixer al repartiment la seva feina i va esclatar quan Rosa Renom i Jordi Boixaderes van aparèixer després dels seus companys. El públic, fervorós, va sentir que se’ls havia regalat l’espectacle promès, segurament un dels esdeveniments de la temporada. Entre tantes emocions, ja a la sortida, algú preguntava d’en Pablo Derqui, “qui és aquest, el fill d’en Francino?” A hores d’ara, Willy Loman ja enfila la carretera per voltar mig Espanya i acabar anunciant la seva mort al Teatro Español de Madrid.
