Quartett!

entrades a www.upf.edu/cultura

Maife Gil preparant-se per sortir a actuar al Teatre Goya / FOTO: X.SORINAS

Maife Gil treballa als matins a una perruqueria del barri de Sant Andreu i a les tardes és una professora d’un college britànic. Aquest camaleonisme es deu a la seva vertadera professió. És actriu. Durant la sobretaula la podem veure a la petita pantalla encarnant la Cecília a la sèrie de Televisió de Catalunya El cor de la ciutat i als vespres la podem anar a veure al Teatre Goya on es posa a la pell de la Srta. Lintott a l’obra Els nois d’història. Filla i néta d’actors sempre ha tingut clar que es volia dedicar a la interpretació.

A què t’hauria agradat dedicar-te si no haguessis estat actriu?
M’hauria agradat ser ballarina o escriptora però no tenia reunia les condicions per dedicar-m’hi.

Què és el més important de la teva professió?
El contacte directe que s’estableix entre el públic i l’actor. Aquesta relació no es dóna ni a la televisió ni al cinema, per aquest motiu considero que el teatre és el més important pels actors.

És el més important, però hi ha qui diu que si no surts a la televisió no ets ningú…
Si no surts a la televisió no ets conegut per al gran públic però pel simple fet de sortir a la televisió no vol dir que siguis més bo que un actor que només faci teatre.

Tens nervis abans d’actuar?
Sobretot sento respecte quan s’alça el teló però de nervis no en tinc quasi mai. Només a les estrenes i a les primeres representacions d’una obra.

Suposo que quan vàreu estrenar el remodelat Teatre Goya amb Els nois d’història, en devies tenir… Què va suposar per tu aquest fet?
Va ser molt especial i em va fer molta il·lusió perquè quan era petita hi anava amb el meu avi a mirar pel·lícules. Ens asseiem a les llotges i cada dia, quan les miro, me’n recordo.

El grau de responsabilitat d’un actor és el mateix quan actua al Goya que quan ho fa a una sala alternativa?
El que realment compta és el que cada actor s’exigeix a ell mateix. Jo sempre m’exigeixo el 100% i no penso on estic quan surto a escena.

Com va sorgir el personatges de la Srta. Lintott?
Em va trucar en Josep Maria Pou i em va proposar el paper. Després de llegir-me el guió vaig veure que era una obra meravellosa i vaig acceptar.

Com veus el personatge dins l’obra?
És una dona que veu tot el que passa al seu voltant i només es pronuncia sobre el que l’interessa utilitzant el sarcasme.

Creus que es pot influir a la gent a través del teatre?
No sé si realment passa però si a través del teatre poguéssim reflexionar i canviar conductes seria la gratificació més gran que podria tenir un actor.

Què n’opines de l’escena teatral del país?
En temps de crisi la veig molt bé perquè està demostrat que aquests períodes fan que la gent vagi més al teatre.

Com és?
La veritat és que no ho sé. És un fet bastant curiós. Durant la Guerra Civil, per exemple, hi va haver un boom de companyies de teatre i d’oferta teatral.

Canviem de tema… Com pots compaginar televisió i teatre?
Cansant-me molt. Entre setmana m’aixeco a quarts de set del matí per anar a rodar El cor de la ciutat i vaig a dormir a quarts d’una de la matinada un cop acabada la funció al Goya.

I el doblatge l’has aparcat?
L’he deixat una mica de banda perquè no puc fer-ho tot alhora.

Has posat la teva veu a actrius com Demi Moore o Audrey Hepburn, quina és la que més t’ha marcat?
Hi ha actrius com Glenda Jackson o Barbara Streisand que m’encanta doblar-les perquè ho posen fàcil. Veient les seves expressions saps què volen dir. En cavi n’hi ha d’altres que no.

Com per exemple?
Greta Garbo. Passa per ser una de les grans i en realitat és molt dolenta. Sempre té la mateixa cara i no expressa res. No saps com doblar-la.

Es pot fer doblatge sense ser actor?
Penso que no. S’han de tenir unes nocions d’interpretació per poder dedicar-te al doblatge. Avui dia, però, no es té gaire en compte això…

Per què?
El doblatge en català està molt malament. Televisió de Catalunya intenta abaratir costos i la qualitat se’n ressent. És una pena.

Tens algun projecte de futur?
No. De moment em queda un any de compaginar la gira teatral d’Els nois d’història amb els rodatges d’El cor de la ciutat. Més endavant, ja veurem…

Des de Moltamerda seguirem les teves passes dins l’escena teatral que es viu a Barcelona.

ALEIX CODERCH

Pep Anton Gómez dirigeix l'Aula de Teatre de la UPF, sèries de televisió i muntatges professionals.

 Pep Antón Gómez  feia Economia a la Central, quan el servei militar i un any lluny de Barcelona el van empènyer, a la tornada, a  estudiar Interpretació a l’Institut del Teatre. Després de cinc anys com a ajudant de direcció va dirigir els seus primers muntatges. Des d’aleshores ha compaginat les funcions professionals amb la direcció de guions televisius , i la direcció de l’Aula de Teatre de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), entre d’altres. Ara assaja amb el grup universitari Quartet, l’obra de Heiner Müller basada en la novel·la epistolar Les relacions perilloses  que representaran aquest any. El director reflexiona sobre les diferències del teatre: universitari i professional, a Barcelona i a Madrid.

Amb quines diferències encares la direcció d’obres professionals i la de muntatges a la Universitat?
En teatre comercial o professional gairebé sempre faig comèdia.

Perquè has d’omplir el teatre.
És clar. Sobre tot perquè jo treballo molt amb el teatre privat i pràcticament no treballo amb el teatre institucional, que és on pots arriscar una mica més. En teatre privat sempre vaig a comèdies, que després són més negres o més blanques. Tinc molt present la comercialitat.

I quins criteris tens per triar l’obra per a l’Aula de Teatre de la UPF?
Les obres que trio, les trio pensant molt en el grup que tinc aquell any. I depenent de l’estadi dels alumnes, busco coses que siguin més o menys assequibles.

Et sents més lliure a l’hora de triar una obra per a la Universitat que no pas per al teatre professional?
És clar, em sento molt més lliure a la Universitat. En el món professional et posen molts problemes, perquè no només has de trobar una obra que vengui, sinó que després has de trobar el productor que t’ho vulgui produir i els actors mínimament importants que ho vulguin fer.

I els actors, els esculls tu, els imposa el productor, hi ha una negociació?
Normalment hi ha una negociació. Però depèn d’on treballis. Aquí, a Barcelona, és més fàcil, perquè els caps de cartell no sempre funcionen. Aleshores, pots buscar gent més o menys reconeguda i hi ha molt més diàleg amb el productor. A Madrid, si tu vols vendre un projecte, l’has de vendre amb un o dos noms.

Han de ser actors coneguts pel públic, cares de la tele?
Sí, els protagonistes han de ser coneguts. Si no, no pots començar ni a negociar. Pel que fa a la resta de personatges, els pots escollir entre un ventall més ample d’actors. De tota manera, a Madrid molts cops he buscat jo mateix els primers actors del projecte i he anat al productor amb la feina feta.

Hi ha molt més moviment teatral a Madrid que a Barcelona?
Ara mateix sí, perquè a Madrid hi ha més indústria. Perquè hi va gent de tot Espanya.

A treballar en el teatre o a veure teatre?
A veure teatre. Hi ha moviments de turisme. A Barcelona, la gent que va a veure teatre és gent que vol veure teatre, però els turistes difícilment s’hi apunten. A Madrid és diferent: quan gent d’Andalusia, d’Extremadura, de Múrcia, d’on sigui, van a Madrid, en el paquet entra anar a veure obres de teatre. És un nivell de públic molt més ample.

Que aquí la llengua principal d’expressió teatral sigui el català hi té molta incidència.
És evident. Fins i tot encara hi ha molta gent que són immigrants de segona o tercera generació a Catalunya que no van al teatre perquè és en català.

En el teatre que has fet a la Universitat, treballes molt el concepte visual de l’obra. Quina importància té per a tu el treball plàstic del muntatge?
A nivell de l’Aula, poca. Aquest tipus de feina la faig molt l’últim dia, perquè als alumnes, no els aporta res. Això està pensat perquè al públic li entri més bé el muntatge, per posar una mica els llacets, per embolcallar la feina que fem.

Però a banda del que aporti als alumnes, com a director, t’importa el concepte del muntatge.
A la Universitat no em preocupa, perquè amb l’Aula de Teatre no pretenc lluir-me jo com a director. Pretenc quedar bé. A més, la gent que el veu tampoc no són entesos. D’aquí ve que jo després li doni un punt més de plasticitat, perquè sembli una cosa molt més acabada i molt més professional. Però em preocupa molt més el nivell pedagògic.

Ja sabeu quin dia estrenareu Quartet?
Després de la preestrena a la Mostra de Teatre Interuniversitari, que aquest any se celebra a València, els alumnes faran cinc funcions a la UPF. L’estrena serà el 13 de maig.

Quartet, de Heiner Müller, serà una bona oportunitat per veure una proposta arriscada de teatre universitari. Molta Merda serem a la cita per explicar-vos-ho. Però de moment, us deixem amb aquest tast de la representació que en va oferir Isabelle Dupert a Paris i una escena de la pel·lícula Les relacions perilloses amb John Malkovich com a actor.

XAVIER PARRILLA

 

 Al Capitol, Pepe Rubianes s’hi va estar deu temporades. Avui, algú hi ha deixat un ram de flors i un cartell en record seu. Les faltes d’ortografia són segurament la seva última ironia. Sembla que les hagi escrites ell mateix.

XAVIER PARRILLA

RECULL DE PREMSA: TV3, El País, El Mundo

Al vestíbul de la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure diumenge a la tarda hi havia un ambient especial. No sols hi contribuïa la imminent primavera barcelonina. Era l’última funció a Barcelona de Mort d’un Viatjant. Una obra que en la seva estrena en català havia rebut un èxit de crítica i públic. La gent anava seient a poc a poc. Tant, que semblava que la funció no hagués de començar a l’hora. Els primers compassos d’un Willy Loman arribat a casa es van veure acompanyats d’estossecs que al poc temps es van generalitzar entre un públic al·lèrgic. La primavera, és clar. Mentre els intèrprets introduien els espectadors a la història d’un viatjant en hores baixes, les mirades seguien els canvis d’espai. De l’habitació del matrimoni a la cuina, de la cuina a l’habitació dels nois i de tot arreu a la carretera que trencava l’escenari, la casa i la vida de Willy Loman en dos. I alhora i enmig de tot, els ulls es fixen en un Jordi Boixaderes increïblement camaleònic.

A l’intermig, els assistents van anar-hi tranquils, després d’haver aplaudit un acte pausat que prometia un desenllaç frenètic. La represa no va decebre. La sortida dels Loman a l’asfalt de Nova York, als seus restaurants i oficines, procuraven cadascun un punt de gir. I en el moment que Loman-Boixaderes comença a suplicar per 40 dòlars de sou a la setmana, el pati de butaques va entonar un “Pobre!” sincer. Al final, la platea es va posar en peu per reconèixer al repartiment la seva feina i va esclatar quan Rosa Renom i Jordi Boixaderes van aparèixer després dels seus companys. El públic, fervorós, va sentir que se’ls havia regalat l’espectacle promès, segurament un dels esdeveniments de la temporada. Entre tantes emocions, ja a la sortida, algú preguntava d’en Pablo Derqui, “qui és aquest, el fill d’en Francino?” A hores d’ara, Willy Loman ja enfila la carretera per voltar mig Espanya i acabar anunciant la seva mort al Teatro Español de Madrid.

XAVIER PARRILLA

QUAN: Fins al 22/3/2009

 ”Els millors moments del teatre són aquells en què et trobes alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva.” Substituint teatre per lectura trobem les paraules que pronúncia un esplèndid Josep Maria Pou, encarnant el personatge d’Hector, al final del primer acte d’Els nois d’història i que resumeixen el que sol passar als assistents al remodelat Teatre Goya.

Situada a l’interior d’un College britànic, vuit teenagers separats per un examen d’accés a les universitats anhelades, Oxford i Cambridge, es veuran les cares amb una visió d’ensenyament eminentment pràctica, que els portaria a l’èxit; i l’altre del tot humanista, amb la qual arribarien a la maduresa. Amb un text profund i reflexiu, trencat per poesies inserides a consciència, l’obra d’Alan Bennet planteja, per tant, un debat intemporal i clàssic a les aules amb la confrontació d’aquests dos mètodes de formació. És per això que sol recordar a El club dels poetes morts. Durant les dues hores i mitja els espectadors viuen, amb un somriure de complicitat, les evolucions vitals d’uns joves protagonistes que tenen papers molt diferents. Postner (Nao Albet), Dakin (Alberto Diaz) i Rudge (Javier Beltrán) són els qui gaudeixen d’un major protagonisme i transcendència dins l’obra. Els altres cinc, tot i tenir unes intervencions dignes i intel•ligents, són relegats a un segon terme degut a tenir papers menys rodons. Les classes fa quatre mesos que han començat i els queda ben poc per matricular-se al Teatre Goya. Si volen anar a veure-la, no esperin a la repesca.

ALEIX CODERCH 

RECULL DE PREMSA: Avui, ABC

Enric Arquimbau, minuts abans de posar-se a la pell de Pierre, protagonista de L'estimava. / X. SORINAS

Aquesta nit l’Enric Aquimbau es posarà a la pell de Pierre per última vegada. El protagonista de l’Estimava, l’obra que ha estat a la Biblioteca de Catalunya des de principis de febrer, tornarà a omplir el celler de copes de vi mentre es llepa les ferides amb la Chloé, la seva exjove. Per conèixer una mica millor aquest actor, Moltamerda! ha parlat amb l’Enric poc abans de la funció.

Actor, director, músic, actor de doblatge… Ho has tocat pràcticament tot. Què és el que més t’atrapa?

Jo també m’ho pregunto. Tot m’agrada molt, i sóc feliç fent-ho. Potser amb la música comparteixes més, i a l’hora de cantar jugues amb tot el cos.

No ha de ser fàcil compaginar-ho tot, no?

La música permet més el polifacetisme, pots combinar-t’ho perquè no actues cada dia. Igual que els rodatges, que duren només un parell o tres de dies. Però quan fas la temporada de teatre has de sacrificar-te. Potser podria viure sense teatre, però sense música no.

Fer-la i escoltar-la?

Sí, a tots dos nivells.

Escoltes algun estil en concret?

Et diria que música clàssica, però és un terme equívoc. M’agrada la música antiga, des del segle IX al XX. L’òpera m’interessa menys perquè entenc la música com una activitat coral.

I a part de fer teatre, també dirigeixes a vegades.

He muntat algun espectacle, sobretot amb música i escena. Muntar coses m’agrada molt perquè trobo se’m dóna força bé, i d’idees no me’n falten. A més, després és molt gratificant veure-ho realitzat.

Tinc entès que t’agrada la poesia. Fins i tot has impartit un curs de comprensió i recitació de poesia.

Sí, m’ho van proposar i no m’hi podia negar perquè entenc la poesia d’una manera que no és la més ortodoxa.

Com l’entens?

Hi ha la tendència de dir la poesia de manera molt transcendent i penso que la poesia s’ha d’explicar. El curs anava per aquí. No tant recitar-la sinó més bé explicar-la, d’una manera més col·loquial. Penso que és així com s’ha de dir la poesia.

I també n’escrius?

I tant, però no he publicat res.

Llegir-te no, però sentir-te… Has posat veu a més de 300 pel·lícules.

Ara m’hi dedico poquíssim. Vaig començar el 1986, i durant sis o set anys va ser la meva principal ocupació. Ara no ho he deixat del tot, però em centro en altres projectes.

Hi ha algun treball que t’hagi marcat especialment?

La sèrie Upstarirs, Downstairs, que vam doblar per a TV3. Jo posava veu a un majordom britànic, durant el període d’entre guerres. He doblat també Orson Welles.

Es pot fer doblatge sense ser actor?

Seria molt difícil. Pensa que el doblatge té la vessant tècnica de la sincronia i la vessant artística. S’ha de ser actor per doblar un personatge que té presència a la pel·lícula. Has d’interpretar què vol dir, t’has de posar a la seva psicologia. Amb personatges petits no és tan important.

Les tornes a veure, les pel·lícules que dobles?

No, la veritat és que tinc molta activitat i veig poques coses de les que faig. Fins i tot les pel·lícules en què he actuat. [El perfume, El orfanato i My way, entre altres].  M’ho he passat bé fent-les, però no les he vist. No les evito, però tampoc les busco.

Això que diu que si no surts a la televisió no ets ningú…

És bastant cert. Si els professionals et veuen cada dia, i evidentment ho fas amb dignitat, estàs present a la seva ment. La tele és un aparador, et veuen els amics, les tietes, i també els de la professió. Així no s’obliden de tu.

Vas dubtar a l’hora d’acceptar el paper de Pierre?

No, és personatge que es pot defensar. Té clars i obscurs, té una evolució. El Pierre és molt de carn i ossos. Vaja, un caramelet fer-lo.

Havies llegit l’obra de l’Anna Gavaldà?

No perquè el Francesc Hernàndez [traducció, adaptació i direcció de L'estimava] l’ha modificada. S’ha quedat amb només dos personatges, el Pierre i la Chloé, i a més ha tirat per una altra banda. Vaig pensar que no, per no embolicar la troca. He construït el personatge a partir del text del Francesc. Però quan acabi la llegiré.

Durant l’obra, tu i l’Anna Ponces no pareu d’obrir ampolles de vi.

És un vi boníssim, però tampoc en bevem tant.

I les copes repartides arreu de l’escenari?

Va sorgir a l’assaig. Un dia en vam deixar tres, i com que plàsticament funcionava ho vam potenciar.

És una sala especial la Biblioteca de Catalunya.

És mítica a partir del muntatge d’Antígona, de l’Oriol Broggi. És un espai maco, i li va molt bé a aquest muntatge. Però no és un teatre, reuneix poques condicions. Estaria molt bé que l’adeqüessin.

On et veurem a partir d’ara?

Estic assajant Pària, de Strindberg, que estrenarem el 6 de març al Brossa.

Doncs segur que Moltamerda s’aproparà a al Born per veure’n el resultat.

XAVI SORINAS

Us devem una explicació. Sí, ho sentim. Fa tan sols un mes que vam alçar el teló i hem vist dues morts, corrupció… Però no ens enganyem: és per això que ens agrada el teatre! Hem anat afegint novetats sobre el primer disseny: retalls de premsa, nous enllaços. Però ha arribat l’hora de renovar-nos. No us enganyeu, no és una qüestió d’imatge, sinó de contingut: 1. Signarem les entrades: volem reforçar el contacte directe amb vosaltres i que ens adreceu suggerències personalment! 2. Trobareu retalls de premsa sobre cada obra: al MoltaMerda teniu tota la informació. 3. Farem entrevistes: als personatges més destacats de l’escena barcelonina 4. Arriba l’àudio: servei de podcast teatral! Apropeu-vos, no tingueu por, travesseu el teló…   Benvinguts al backstage. Comencem una nova etapa.

QUAN: del 30/1 al 8/3/2009

Els cartells de 7 joves vestits de revolucionaris, repartits arreu de Barcelona, ens enganyen. Ni guerres, ni sang, ni banderes. La Revolució no és una obra bèl·lica sinó el plantejament d’un problema del dia a dia. Jordi Casanovas, molt mediàtic aquesta última setmana per la seva incorporació al projecte T6 del TNC, es troba a gust a la Villarroel: va estrenar la temporada amb La Ruïna, i només tres mesos després s’atreveix amb el guió i la direcció de La Revolució.

Els actors habituals de Canasovas donen vida a gent molt down to earth, que van de rebaixes al centre i que parlen del facebook. El ganxo de l’obra? Un videojoc innovador. La Sandra i la Sílvia porten mesos recollint sentiments per crear un nou joc que ha de canviar el món, que permet que cada jugador s’enfronti a les seves pròpies pors. Una companyia d’oci digital vol comprar la idea i distribuir-ho, i és en aquest punt on apareix el dilema. La Revolució és una obra d’entreteniment, àgil i amb diàlegs molt frescos. Busca alternatives per no caure en l’ús de recursos audiovisuals, i ofereix múltiples lectures a l’espectador: des del riure fàcil a filosofades que van més enllà. Tu tries. Què passaria si el videojoc de La Revolució arribés a existir? Fins el 8 de març la Sílvia, la Sandra i companyia presentaran el seu videojoc al públic de la Villarroel.

XAVI SORINAS

RECULL DE PREMSA: Avui, LaVanguardia, iCatFM
BLOG DE L’OBRA La Revolució

 ON: Espai Brossa

QUAN: Del 16/1 al 15/2/2009

La ciutat, Zuric. L’any 1916. El Cabaret Voltaire. El món viu temps convulsos, però al número 1 de la Spielgasse, del carreró del joc, tot és permès. Poetes, artistes i esguerrats, encapçalats per Hugo Ball i Tristan Tzara, s’hi troben al vespre i construeixen un nou discurs artístic, una nova Weltanschauung. Allí neix el dadaisme: la deconstrucció de la paraula per desfer la societat que acaba d’inventar la primera gran guerra. I Lenin, assidu del cafè, hi prepara exilat la revolució soviètica.Els cinc intèrprets executen poderosament l’Ursonnate, de Kurt Schwitters, obra clau de la poesia fònica. Més tard prenen cos  els personatges de referència del Voltaire. Marcel Janco, Tristan Tzara i companyia ofereixen a l’espectador aquell racó llibertari. Hugo Ball sintetitza l’esperit d’un cafè que va marcar època: “Es renuncia a fer poesia de segona mà, a adaptar paraules ja conegudes; aquí són noves, flamants, per a un ús propi”.

El principi de l’espactacle és impactant. Per antiteatral i estàtic; i perquè resulta massa llarg. Però d’altra banda Teatre Kaddish submergeix el públic en el seu terreny de joc. Fora smokings: apareix el vestit cubista de Jancko i ja som al Zuric del 1916.  El final és una jugada intel·ligent que remata l’in crescendo de l’obra i transforma definitivament l’Espai Brossa en aquell Cabaret. La bona interpretació coral ha omplert molts dies les 56 butaques del Brossa i no és apta per al qui vol que li expliquin una història: és un espectacle per aquells qui vulguin reviure, per primer cop segurament, una època. Mentre el món mira cap a Davos, Teatre Kaddish aconsegueix obrir al dadaisme les portes de Barcelona.

XAVIER PARRILLA

RECULL DE PREMSA: Icat.fm,   Avui,   El País