ELS NOIS D’HISTÒRIA

ON: Teare Goya

QUAN: Fins al 22/3/2009

 ”Els millors moments del teatre són aquells en què et trobes alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva.” Substituint teatre per lectura trobem les paraules que pronúncia un esplèndid Josep Maria Pou, encarnant el personatge d’Hector, al final del primer acte d’Els nois d’història i que resumeixen el que sol passar als assistents al remodelat Teatre Goya.

Situada a l’interior d’un College britànic, vuit teenagers separats per un examen d’accés a les universitats anhelades, Oxford i Cambridge, es veuran les cares amb una visió d’ensenyament eminentment pràctica, que els portaria a l’èxit; i l’altre del tot humanista, amb la qual arribarien a la maduresa. Amb un text profund i reflexiu, trencat per poesies inserides a consciència, l’obra d’Alan Bennet planteja, per tant, un debat intemporal i clàssic a les aules amb la confrontació d’aquests dos mètodes de formació. És per això que sol recordar a El club dels poetes morts. Durant les dues hores i mitja els espectadors viuen, amb un somriure de complicitat, les evolucions vitals d’uns joves protagonistes que tenen papers molt diferents. Postner (Nao Albet), Dakin (Alberto Diaz) i Rudge (Javier Beltrán) són els qui gaudeixen d’un major protagonisme i transcendència dins l’obra. Els altres cinc, tot i tenir unes intervencions dignes i intel•ligents, són relegats a un segon terme degut a tenir papers menys rodons. Les classes fa quatre mesos que han començat i els queda ben poc per matricular-se al Teatre Goya. Si volen anar a veure-la, no esperin a la repesca.

ALEIX CODERCH 

RECULL DE PREMSA: Avui, ABC

LA REVOLUCIÓ

ON: La Villarroel

QUAN: del 30/1 al 8/3/2009

Els cartells de 7 joves vestits de revolucionaris, repartits arreu de Barcelona, ens enganyen. Ni guerres, ni sang, ni banderes. La Revolució no és una obra bèl·lica sinó el plantejament d’un problema del dia a dia. Jordi Casanovas, molt mediàtic aquesta última setmana per la seva incorporació al projecte T6 del TNC, es troba a gust a la Villarroel: va estrenar la temporada amb La Ruïna, i només tres mesos després s’atreveix amb el guió i la direcció de La Revolució.

Els actors habituals de Canasovas donen vida a gent molt down to earth, que van de rebaixes al centre i que parlen del facebook. El ganxo de l’obra? Un videojoc innovador. La Sandra i la Sílvia porten mesos recollint sentiments per crear un nou joc que ha de canviar el món, que permet que cada jugador s’enfronti a les seves pròpies pors. Una companyia d’oci digital vol comprar la idea i distribuir-ho, i és en aquest punt on apareix el dilema. La Revolució és una obra d’entreteniment, àgil i amb diàlegs molt frescos. Busca alternatives per no caure en l’ús de recursos audiovisuals, i ofereix múltiples lectures a l’espectador: des del riure fàcil a filosofades que van més enllà. Tu tries. Què passaria si el videojoc de La Revolució arribés a existir? Fins el 8 de març la Sílvia, la Sandra i companyia presentaran el seu videojoc al públic de la Villarroel.

XAVI SORINAS

RECULL DE PREMSA: Avui, LaVanguardia, iCatFM
BLOG DE L’OBRA La Revolució

SINGLES

 

ON: Club Capitol  

 

QUAN: dj, dv, ds i dg fins al 13/4/2009

 

 

Un rètol lluminós de neons de color rosa, que recorda el logotip d’un prostíbul dels més decadents, presideix l’escenari del Teatre Capitol. I no pot ser d’una altra manera, al damunt de l’escenari: una taula, un tamboret de bar i un micròfon dels anys seixanta. Tot a punt per començar. Només falta una paret de maons de fons.   

 

Els monòlegs còmics són un gènere que va agafar molta volada a finals dels noranta. Als teatres hi va haver un boom d’espectacles teatrals on els monòlegs eren el leit motiv, i la denominació “.com” era la peça clau per posar la cirereta al títol. D’altra banda, a la televisió, la creació del canal Paramount Comedy n’és un clar exemple. Va obrir les portes a nous stand up comediants. Del programa Nuevos Cómicos va sortir un reguitzell d’humoristes com Angel Martín, Eva Hache, Ernesto Sevilla o Flipy,  que avui dia són habituals a les graelles de les televisions estatals. D’aquest programa també en va sortir el monologuista encarregat de Singles (trobaràs l’amor de la teva vida), Toni Moog.

 

Els monòlegs demanen frescor i novetat. L’espectacle que brinda l’humorista al públic aporta molt poca renovació del seu repertori. És un refregit dels seus monòlegs més emblemàtics lligat amb un petit fil argumental, a vegades gairebé inexistent: tenir o no tenir parella. Així dons, no falten les mencions al seu amic freaky (verge, obès i enganxat als ordinadors) i el seu amic “garrulo” (el típic estereotip de jove que li agrada tunejar el seu cotxe) amb el qual es va popularitzar amb la mítica frase “que pum, que pam” al programa Nuevos Cómicos. Tampoc no hi falta la seva imitació del gos pequinès i les bromes de les situacions més quotidianes i sobades. 

 

Una de les poques alenades d’aire fresc que s’hi poden apreciar és la classificació que fa dels solters, els quals classifica per vocació i per obligació amb subgrups inclosos, així com petits gags inèdits. Si no l’heu vist mai i els monòlegs us fan riure és aconsellable. Si l’heu vist i no us fa gràcia escoltar el mateix acudit dues vegades, pronunciat de la mateixa forma, aprofiteu la nit d’una altra manera. En fi, ens quedem amb la promesa que fa a l’inici de l’espectacle: “he de dedicar un monòleg al Facebook“. Ara per ara seria un espectacle innovador però esperem que quan el faci no el repeteixi fins l’arribada de les webs 4.0.

 

 ALEIX CODERCH

L’INSPECTOR

ON: TNC
QUAN: fins el 12 d’abril

S’ha representat a tots els grans teatres d’Europa, i Barcelona no es podia quedar enrere. L’obra més important de Nikolai Gógol ja ha arribat a la nostra ciutat, a l’escenari del TNC. En una ciutat provinciana de Rússia s’espera la visita imminent d’un inspector, cosa que fa trontollar tots els funcionaris del poble. Irregularitats, privilegis, suborns… Se les saben totes. Ja ho diuen: pagant, Sant Pere canta; i aquesta és la única opció que tenen per sobreviure a la visita de l’inspector.

Allò que podria semblar una anècdota acaba donant forma a l’Inspector. Khlestakov, un funcionari de Petersburg un pel cràpula és confós per l’Inspector, i aprofita aquesta equivocació per fer ballar el poble com vol, sobretot a l’alcalde, representat per l’aposta segura de Lluís Soler. Els personatges dirigits per Sergi Belbel, que en un moment de l’obra coincideixen tots 17 sobre l’escenari, estan al llindar del patetisme. Divertits. Àcids. Amb un discurs tan portat a l’extrem, i amb uns gestos tan comunicatius, l’espectador no sap si riure o sentir pena per ells. O una barreja de les dues coses. L’Inspector es va representar per primera vegada el 1836 i va causar tanta polèmica que Gógol va haver de fugir de la ciutat. Aquesta polèmica recorda Mort de Dama, la peça de Villalonga que es representa a la sala petita del mateix TNC. Aquest retrat despietat i valent sobre la corrupció política, que no s’allunya tant als casos de Marbella o Andratx, es pot veure a la Sala Gran del TNC fins el 12 d’abril.

XAVI SORINAS

RECULL DE PREMSA: LaVanguardia, ElPeriódico, Avui

MORT DE DAMA

ON: TNC

QUAN: Del 22/1 a l’1/3/09

La sala petita del TNC està de dol. Dona Obdúlia Montcada, important aristòcrata mallorquina, és a punt de morir. Tombada al seu llit espera que li arribi l’hora, mentre els seus cercles més propers es preocupen pel seu estat de salut i… sí, també per la seva herència. Aquest és el punt de partida de Mort de Dama, l’última aposta del TNC. L’obra, escrita el 1931, va ser la primera novel·la de Llorenç Villalonga. L’autor fa una crítica descarada de la societat burgesa mallorquina de l’època.

Els personatges que desfilen al voltant del llit d’Obdúlia semblen arquetips, ratllen la caricatura, però aquesta és la gràcia de l’obra, les relacions que es van establint entre tots ells: una aristòcrata arruïnada, una baronessa, un director de diari, una minyona, una poetessa, i una estrangera que, tot i tenir dificultats amb l’idioma, és qui ho veu tot més clar. Entre tantes visites, s’intercalen actuacions de na Violeta, una neboda d’Obdúlia que es guanya la vida com a cupletista en cabaret de Barcelona. Rafel Duran és el director del projecte, i juntament amb Marc Rosich ha fet l’adaptació del clàssic. Tots dos han destacat la importància del llenguatge, mostrant el seu rebuig vers l’estàndard oral en el teatre. En aquesta adaptació, tots els personatges parlen amb s’accent mallorquí i amb expressions tan típiques que algunes d’elles se’ns escapen als que no som de l’illa.

Un aspecte qüestionable sobre aquesta adaptació és l’ús que es fa de l’audiovisual, una tendència força habitual en els escenaris de Barcelona. Fins l’1 de març es podran veure els paral·lelismes entre la Mallorca de principis de segle i la Mallorca d’ara, a la sala petita del TNC. Després, la companyia es traslladarà a l’illa per seguir representant Mort de Dama.

RETALL DE PREMSA: La Vanguardia, ABC, ElPeriódico

XAVI SORINAS