“El doblatge en català està molt malament”

Maife Gil preparant-se per sortir a actuar al Teatre Goya / FOTO: X.SORINAS

Maife Gil treballa als matins a una perruqueria del barri de Sant Andreu i a les tardes és una professora d’un college britànic. Aquest camaleonisme es deu a la seva vertadera professió. És actriu. Durant la sobretaula la podem veure a la petita pantalla encarnant la Cecília a la sèrie de Televisió de Catalunya El cor de la ciutat i als vespres la podem anar a veure al Teatre Goya on es posa a la pell de la Srta. Lintott a l’obra Els nois d’història. Filla i néta d’actors sempre ha tingut clar que es volia dedicar a la interpretació.

A què t’hauria agradat dedicar-te si no haguessis estat actriu?
M’hauria agradat ser ballarina o escriptora però no tenia reunia les condicions per dedicar-m’hi.

Què és el més important de la teva professió?
El contacte directe que s’estableix entre el públic i l’actor. Aquesta relació no es dóna ni a la televisió ni al cinema, per aquest motiu considero que el teatre és el més important pels actors.

És el més important, però hi ha qui diu que si no surts a la televisió no ets ningú…
Si no surts a la televisió no ets conegut per al gran públic però pel simple fet de sortir a la televisió no vol dir que siguis més bo que un actor que només faci teatre.

Tens nervis abans d’actuar?
Sobretot sento respecte quan s’alça el teló però de nervis no en tinc quasi mai. Només a les estrenes i a les primeres representacions d’una obra.

Suposo que quan vàreu estrenar el remodelat Teatre Goya amb Els nois d’història, en devies tenir… Què va suposar per tu aquest fet?
Va ser molt especial i em va fer molta il·lusió perquè quan era petita hi anava amb el meu avi a mirar pel·lícules. Ens asseiem a les llotges i cada dia, quan les miro, me’n recordo.

El grau de responsabilitat d’un actor és el mateix quan actua al Goya que quan ho fa a una sala alternativa?
El que realment compta és el que cada actor s’exigeix a ell mateix. Jo sempre m’exigeixo el 100% i no penso on estic quan surto a escena.

Com va sorgir el personatges de la Srta. Lintott?
Em va trucar en Josep Maria Pou i em va proposar el paper. Després de llegir-me el guió vaig veure que era una obra meravellosa i vaig acceptar.

Com veus el personatge dins l’obra?
És una dona que veu tot el que passa al seu voltant i només es pronuncia sobre el que l’interessa utilitzant el sarcasme.

Creus que es pot influir a la gent a través del teatre?
No sé si realment passa però si a través del teatre poguéssim reflexionar i canviar conductes seria la gratificació més gran que podria tenir un actor.

Què n’opines de l’escena teatral del país?
En temps de crisi la veig molt bé perquè està demostrat que aquests períodes fan que la gent vagi més al teatre.

Com és?
La veritat és que no ho sé. És un fet bastant curiós. Durant la Guerra Civil, per exemple, hi va haver un boom de companyies de teatre i d’oferta teatral.

Canviem de tema… Com pots compaginar televisió i teatre?
Cansant-me molt. Entre setmana m’aixeco a quarts de set del matí per anar a rodar El cor de la ciutat i vaig a dormir a quarts d’una de la matinada un cop acabada la funció al Goya.

I el doblatge l’has aparcat?
L’he deixat una mica de banda perquè no puc fer-ho tot alhora.

Has posat la teva veu a actrius com Demi Moore o Audrey Hepburn, quina és la que més t’ha marcat?
Hi ha actrius com Glenda Jackson o Barbara Streisand que m’encanta doblar-les perquè ho posen fàcil. Veient les seves expressions saps què volen dir. En cavi n’hi ha d’altres que no.

Com per exemple?
Greta Garbo. Passa per ser una de les grans i en realitat és molt dolenta. Sempre té la mateixa cara i no expressa res. No saps com doblar-la.

Es pot fer doblatge sense ser actor?
Penso que no. S’han de tenir unes nocions d’interpretació per poder dedicar-te al doblatge. Avui dia, però, no es té gaire en compte això…

Per què?
El doblatge en català està molt malament. Televisió de Catalunya intenta abaratir costos i la qualitat se’n ressent. És una pena.

Tens algun projecte de futur?
No. De moment em queda un any de compaginar la gira teatral d’Els nois d’història amb els rodatges d’El cor de la ciutat. Més endavant, ja veurem…

Des de Moltamerda seguirem les teves passes dins l’escena teatral que es viu a Barcelona.

ALEIX CODERCH

“A la UPF no pretenc lluir-me jo com a director”

Pep Anton Gómez dirigeix l'Aula de Teatre de la UPF, sèries de televisió i muntatges professionals.

 Pep Antón Gómez  feia Economia a la Central, quan el servei militar i un any lluny de Barcelona el van empènyer, a la tornada, a  estudiar Interpretació a l’Institut del Teatre. Després de cinc anys com a ajudant de direcció va dirigir els seus primers muntatges. Des d’aleshores ha compaginat les funcions professionals amb la direcció de guions televisius , i la direcció de l’Aula de Teatre de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), entre d’altres. Ara assaja amb el grup universitari Quartet, l’obra de Heiner Müller basada en la novel·la epistolar Les relacions perilloses  que representaran aquest any. El director reflexiona sobre les diferències del teatre: universitari i professional, a Barcelona i a Madrid.

Amb quines diferències encares la direcció d’obres professionals i la de muntatges a la Universitat?
En teatre comercial o professional gairebé sempre faig comèdia.

Perquè has d’omplir el teatre.
És clar. Sobre tot perquè jo treballo molt amb el teatre privat i pràcticament no treballo amb el teatre institucional, que és on pots arriscar una mica més. En teatre privat sempre vaig a comèdies, que després són més negres o més blanques. Tinc molt present la comercialitat.

I quins criteris tens per triar l’obra per a l’Aula de Teatre de la UPF?
Les obres que trio, les trio pensant molt en el grup que tinc aquell any. I depenent de l’estadi dels alumnes, busco coses que siguin més o menys assequibles.

Et sents més lliure a l’hora de triar una obra per a la Universitat que no pas per al teatre professional?
És clar, em sento molt més lliure a la Universitat. En el món professional et posen molts problemes, perquè no només has de trobar una obra que vengui, sinó que després has de trobar el productor que t’ho vulgui produir i els actors mínimament importants que ho vulguin fer.

I els actors, els esculls tu, els imposa el productor, hi ha una negociació?
Normalment hi ha una negociació. Però depèn d’on treballis. Aquí, a Barcelona, és més fàcil, perquè els caps de cartell no sempre funcionen. Aleshores, pots buscar gent més o menys reconeguda i hi ha molt més diàleg amb el productor. A Madrid, si tu vols vendre un projecte, l’has de vendre amb un o dos noms.

Han de ser actors coneguts pel públic, cares de la tele?
Sí, els protagonistes han de ser coneguts. Si no, no pots començar ni a negociar. Pel que fa a la resta de personatges, els pots escollir entre un ventall més ample d’actors. De tota manera, a Madrid molts cops he buscat jo mateix els primers actors del projecte i he anat al productor amb la feina feta.

Hi ha molt més moviment teatral a Madrid que a Barcelona?
Ara mateix sí, perquè a Madrid hi ha més indústria. Perquè hi va gent de tot Espanya.

A treballar en el teatre o a veure teatre?
A veure teatre. Hi ha moviments de turisme. A Barcelona, la gent que va a veure teatre és gent que vol veure teatre, però els turistes difícilment s’hi apunten. A Madrid és diferent: quan gent d’Andalusia, d’Extremadura, de Múrcia, d’on sigui, van a Madrid, en el paquet entra anar a veure obres de teatre. És un nivell de públic molt més ample.

Que aquí la llengua principal d’expressió teatral sigui el català hi té molta incidència.
És evident. Fins i tot encara hi ha molta gent que són immigrants de segona o tercera generació a Catalunya que no van al teatre perquè és en català.

En el teatre que has fet a la Universitat, treballes molt el concepte visual de l’obra. Quina importància té per a tu el treball plàstic del muntatge?
A nivell de l’Aula, poca. Aquest tipus de feina la faig molt l’últim dia, perquè als alumnes, no els aporta res. Això està pensat perquè al públic li entri més bé el muntatge, per posar una mica els llacets, per embolcallar la feina que fem.

Però a banda del que aporti als alumnes, com a director, t’importa el concepte del muntatge.
A la Universitat no em preocupa, perquè amb l’Aula de Teatre no pretenc lluir-me jo com a director. Pretenc quedar bé. A més, la gent que el veu tampoc no són entesos. D’aquí ve que jo després li doni un punt més de plasticitat, perquè sembli una cosa molt més acabada i molt més professional. Però em preocupa molt més el nivell pedagògic.

Ja sabeu quin dia estrenareu Quartet?
Després de la preestrena a la Mostra de Teatre Interuniversitari, que aquest any se celebra a València, els alumnes faran cinc funcions a la UPF. L’estrena serà el 13 de maig.

Quartet, de Heiner Müller, serà una bona oportunitat per veure una proposta arriscada de teatre universitari. Molta Merda serem a la cita per explicar-vos-ho. Però de moment, us deixem amb aquest tast de la representació que en va oferir Isabelle Dupert a Paris i una escena de la pel·lícula Les relacions perilloses amb John Malkovich com a actor.

XAVIER PARRILLA

 

Mor Pepe Rubianes

 

 

 

 

 Al Capitol, Pepe Rubianes s’hi va estar deu temporades. Avui, algú hi ha deixat un ram de flors i un cartell en record seu. Les faltes d’ortografia són segurament la seva última ironia. Sembla que les hagi escrites ell mateix.

XAVIER PARRILLA

RECULL DE PREMSA: TV3, El País, El Mundo